Se m'han mullat els mots

Se m’han mullat els mots
empapats de sang de mar.
L’arbre intenta escapar-se’n
però l’onada avança vers llur tronc.

Quin espectacle de bojos
el que es veu des d’aquí.
Te’l voldria contar, amic.
Te’l voldria ensenyar.

La bellesa camina descalça:
trepitja la platja de vidres.
El sol serà viu i serà clar
quan arribis a atansar-me.

De castells de sorra vella
només en queden els records.
Si puges, t’ho mostro, amic.
Si puges, t’ho deixo.

D’aquesta pau estant, contemplo.
És fàcil de creure-hi.
Tan sols ajeu-te i dorm,
que la nit farà que t’hi vegis.

Potser el vent és massa fred ara
i fa més bona olor.
És ara que sento, amic.
És ara que visc.

Quan creia tenir el mot ben agafat...

Quan creia tenir el mot ben agafat
s’esmunyí entre les mans cansades,
lluents de l’aigua distreta
que brollà fora de temps del cap.

L’esguard se’m desvià dels arbres
i la soledat s’escampà envaidora,
tot cercant-me la font malmesa
per on poder penetrar i conquerir.

A temps m’he redreçat el gest
i la por, que se’m féu líquida
pesant turments de vidre,
l’he foragitada a força d’estimar.

AVUI (com demà)

Cóm fer despertar
la ploma que fa anys és adormida.
El vi m'hi ajuda, però no resol...és només vi.

Sentir,..........................................
.................obrir,...........................
........................l'aire......el sol......

És un sotrac, de seguida anyorat,
que es fon i desapareix en la quotidianitat.

Sotracs nodreixen les nostres vides,
però s'han d'aprendre a viure.

Sotracs esfondren barreres que ens separen.
La vida és enfonsar barreres.
Cap no n'ha de quedar d'empeus!!!