Quan creia tenir el mot ben agafat...

Quan creia tenir el mot ben agafat
s’esmunyí entre les mans cansades,
lluents de l’aigua distreta
que brollà fora de temps del cap.

L’esguard se’m desvià dels arbres
i la soledat s’escampà envaidora,
tot cercant-me la font malmesa
per on poder penetrar i conquerir.

A temps m’he redreçat el gest
i la por, que se’m féu líquida
pesant turments de vidre,
l’he foragitada a força d’estimar.